Filosofia de restauració
Voldria dedicar aquest escrit per explicar la meva visió sobre el tema de la restauració de bicicletes, abans de tot deixar clar que cadascú pot tenir les seves idees i que el mes important es respectar-les.
Per mi més que restaurar, el que m'agrada dir és recuperar, ja que intento mantenir al màxim l'essència i la originalitat de les peces. La
màxima prioritat es la funcionalitat, que els mecanismes funcionin bé i compeixin amb les prestacions que se'ls exigeixien i que siguin segurs.
El tema és el següent , a vegades hi ha components que estan en molt mal estat i es aquí on entrem en conflicte sobre si renovar-los o mantenir-los. Hi ha una
sèrie
d'elements que normalment son irrecuperables i no queda més remei que reemplaçar-los, els pneumatics, les fundes dels frens, els cables, la cinta del manillar i les pastilles de fre. En alguns casos hi ha models nous que imiten força bé els originals o el segon recurs es mirar de trobar quelcom en el mercat de segona mà tot i que es complicat encara hi ha possibilitats.
Moltes peces es suficient amb una bona neteja i un bon pulit per tornar-les a la vida... Més endevant posaré alguns mètodes i trucs. Hi ha pero un element que dona molts
maldecaps, el quadre! i evidentment les enganxines, el rovell es un enemic
important, normalment sol ser un tema superficial i degut a rallades o cops que hagi patit al llarg dels anys, en aquest cas es pot intentar repintar parcialment els desperfectes, pel que fa a les enganxines hi ha un mercat força limitat de repliques, el problema es que solament es solen trobar les principals marques. Jo prefereixo conservar les originals tot i que estiguin desgastades o ratllades.
Per acabar dir que recuperar una bicicleta es una aventura, qüestió de molta paciència i molt important pensar bé com vols que quedi el resultat final abans de fer res. Salutacions a tothom i si algú vol deixar comentaris ho pot fer.
Ciclistes i bicicletes
Any de naixement / Nom / Bicicleta
1892 Victor Fontan - Elvish
1894 Ottavio Bottecchia - Automoto
1902 Alredo Binda - Legnano
1904 Andre Leducq - Alcyon
1904 Antonin Magne - A. Magne
1914 Gino Bartali - Legnano
1919 Fausto Coppi - Bianchi
1919 Jean-Marie Goasmat - Automoto
1920 Fiorenzo Magni - Colnago
1928 Federico Bahamontes - Marotias, Paloma (TdF 1964)
1930 Gastone Nencini - Bottecchia, Colnago
1934 Raymond Mastrotto - Raphael Geminiani
1934 Jacques Anquetil - Automoto, Helyett, La Perle
1936 Raimond Poulidor - Mercier (TdF 1975)
1942 Felice Gimondi - Bianchi (TdF 1967)
1942 Joachin Agostinho - Motobecane
1943 Raymond Delisle - Peugeot
1944 Patrick Sercu - Gios
1945 Eddy Merckx - Colnago, Masi
1945 Luis Ocaña - Motobecane, Gazelle (TdF 1977)
1947 Cirille Guimard - Mercier
1947 Roger De Vlaeminck - Gios
1948 Bernard Thevenet - Peugeot (TdF 1975/77) Wolhauser (1980), ALAN
1951 Francesco Moser - Benotto (TdF 1977)
1951 Giovanni Bataglin - Pinarello (1981), ALAN
1952 Freddy Maertens - Flandria
1954 Bernard Hianult - Cycles Gitane (TdF 1982)
1957 Giuseppe Saronni - Bottecchia, Colnago (TdF 1982)
1957 Marino Lejarreta - ALAN
1959 Favio Parra - ALAN
1960 Laurent Fignon - Raleigh
1961 Greg LeMond - Bottecchia
Curses Clàssiques
1891-1988 BORDEUS-PARIS 600 Km
Era una prova ciclista única en el seu gènere, per la seva llargada i duresa (prop de 600km) i pel seu desenvolupament. Del 1946 al 1985, durant la segona part de la cursa els ciclistes es posaven darrere un enginy motoritzat anomenat Derny que era conduït per l'entrenador, per tal de reduir la resistència amb l'aire, cosa que permetia als ciclistes aconseguir velocitats de l'ordre dels 50 a 60km/h. El reglament va patir nombroses adaptacions amb el pas dels anys.
Aquesta mateixa cosa que la feia única en motivà la seva desaparició, ja que cada vegada era més difícil que els ciclistes corressin curses de 600 km en un sol dia.
Com a curiositats dire que des del 1891 al 1905 la va organitzar el Bordeux Velo Club i nomes hi podien participar corredor amateurs. A partir de 1906 el corredors ja van ser professionals.
Inicialment es va idear la cursa perque dures un quants dies, però en la seva primera edicio al 1891 el corredor l'angles Georges Pilkingot Mills va correr durant tota la nit i va fer les parades el més rapides possibles per menjar i davant la sorpresa de tothom va arribar a paris amb poc mes de un dia,
concretament amb un temps de 26h:36':25".
L'any 1902 la cursa es va fer dues vegades.